Teràpia Centrada en la Persona

La teràpia centrada en la persona, la qual té el seu origen en el treball de Carl Rogers, és un mètode que es basa en el supòsit que tots disposem del potencial pel desenvolupament personal i que cada persona s’adapta de la forma més efectiva a les circumstàncies de la seva vida. Llavors, és a través d’una tendència actualitzant, de la qual tots disposem, que la persona es va ajustant quan les circumstàncies canviants de la vida ho requereixen. El malestar apareix quan a causa de bloquejos, la persona no és capaç “d’actualitzar-se” i roman en patrons antics, els quals en un passat li havien sigut útils, però que en l’actualitat resulten desadaptatius.

El procés terapèutic consisteix a brindar un espai segur i establir una relació terapèutica centrada en l’experiència de la persona i basada en el principi que és el client el principal expert sobre la seva vida. Un clima d’obertura, llibertat, empatia, acceptació i autenticitat ajuda la persona a recobrar la confiança en si mateixa i recuperar la capacitat de prendre les decisions rellevants de la seva vida d’una forma autoresponsable.

Per tant, aquest enfocament no està basat en una relació jeràrquica, en la qual el terapeuta dona indicacions concretes relatives a un comportament suposadament desitjat, sinó que és a través d’un procés en el qual el terapeuta acompanya a la persona perquè aquesta pugui esbrinar el que realment necessita i desitja, en una relació horitzontal i no directiva.

El meu treball terapèutic parteix d’aquest marc d’intervenció, però no d’una forma dogmàtica. Segons les particularitats de cada persona, pot ser útil treballar amb altres tècniques indicades per ser complementàries, com per exemple exercicis d’atenció plena (mindfulness) o tècniques experiencials. En alguns estadis del procés terapèutic també pot ser important prestar atenció als aspectes cognitiu-conductuals, o sigui la manifestació empírica de l’estat intern de la persona. Des d’una perspectiva holística, es concep la persona com una interacció entre aspectes interns i externs, físics i psíquics, mentals, emocionals i relacionals i, per tant, es tracta de veure en cada moment, a quin nivell convé enfocar el treball terapèutic per tal de dinamitzar el procés de canvi.

Assessorament psicològic

Moltes vegades no és necessari emprendre un procés terapèutic. Alguns problemes es poden resoldre mitjançant assessorament psicològic. El simple fet d’expressar un malestar, donar-li forma i estructura, obtenir un punt de vista diferent en el marc d’una relació terapèutica i des d’una perspectiva professional, ja pot aportar bona part de la seva solució. Per exemple, quan es tracta de problemes relacionats amb la situació laboral o familiar, amb alguns impulsos que consisteixen en adaptacions aparentment petites, es poden produir canvis importants (o de segon ordre, segons la teoria sistèmica) pel benestar i el funcionament de la vida diària.

Només alguns dels exemples de casos en els quals un assessorament psicològic podria ser indicat serien:

• Problemes recurrents en el tracte i l’educació dels fills, com per exemple dificultats per establir rutines.
• Problemes en la presa de decisions, per exemple en l’àmbit laboral o dels estudis.
• Conflictes d’interès (i possibles remordiments de consciència) en l’àmbit de les amistats, laboral o familiar.
• Problemes en la gestió d’algun àmbit de la vida com per exemple del temps vital, de qüestions econòmiques, professionals, relacionals, de projectes personals, etc.

Tractament d’ansietat i depressió

Els trastorns d’ansietat i els de l’espectre de l’estat d’ànim (depressió major, distímia, trastorn bipolar) són els trastorns més típics que venen a la ment quan un pensa en atenció psicològica ambulatòria. També són dels trastorns psicològics que tenen una prevalença (5,4% quadres depressius (INE, 2020) , 6,7% trastorns d’ansietat (Ministerio de Sanidad, 2020)) més elevada en la nostra societat i això òbviament també està relacionat amb el nostre estil de vida. Les exigències de la vida postmoderna, l’elevat ritme al qual tot funciona, l’excés de possibilitats que ens fa prendre decisions d’una forma constant i haver de renunciar a gran part d’aquestes possibilitats (fear of missing out), els mètodes de comunicació actuals, que ens fan estar en contacte d’una forma constant però sovint d’una forma superficial. Tot això són factors que faciliten que es produeixi una desconnexió de nosaltres mateixos i del nostre món emocional, de l’aquí i ara.

Pràcticament, tothom ha experimentat èpoques de baix estat d’ànim o d’estrès intens fins al punt d’experimentar simptomatologia fisiològica i conductual associada (p. ex. nus a l’estómac, cor accelerat, falta de concentració, mareig, excés de son, ingestió d’aliments més enllà de tenir gana, etc.). Fins a cert punt això és normal i forma part dels alts i baixos que travessem al llarg de la vida. Amb la capacitat d’adaptació de la qual disposem i amb el suport del nostre entorn, en la majoria de vegades aconseguim superar aquestes dificultats. Tanmateix, quan els problemes perduren i es cronifiquen o s’experimenta un malestar tan intens, que ja no el podem o volem suportar, és indicat buscar suport psicològic.

El tractament indicat depèn de cada cas en funció dels símptomes que presenti la persona, la seva forma de funcionar, els seus objectius i altres intents de resolució del problema realitzats en el passat i en el present. En alguns casos, és suficient l’aplicació d’un tractament enfocat exclusivament en la simptomatologia del trastorn en qüestió i relativament limitat en el temps, en altres casos, després del període d’avaluació (3-5 sessions) o també durant el tractament es pot presentar la conveniència d’aprofundir el procés terapèutic per tractar problemes més fonamentals que subjauen a la simptomatologia. Llavors de forma consensuada s’estudia la possibilitat d’ajustar els objectius terapèutics.

Treball de dol, pèrdues i problemes adaptatius

La vida és un continu de principis i finals, de benvingudes i comiats. Cada esdeveniment d’aquest tipus comporta algun impacte en nosaltres. Aquests impactes poden ser més a nivell material o emocional, poden comportar canvis en les nostres rutines, el nostre estil de vida, les nostres relacions socials i també factors més interns com la nostra identitat. La majoria d’aquests canvis els assimilem sense problemes, adaptant-nos a les noves circumstàncies.

Tanmateix, en alguns casos, ens trobem amb dificultats per superar una pèrdua. Per exemple quan l’impacte és molt fort o quan les adaptacions requerides no són fàcilment conciliables amb el nostre autoconcepte. També pot ser la mera acumulació d’impactes en poc temps, que pot provocar un col·lapse de la nostra capacitat d’adaptació. Quan patim una pèrdua, viure un cert dol és normal i necessari, per poder tancar el cercle. Com més gran sigui l’impacte d’una la pèrdua, més dolor solem experimentar i més temps sol requerir la seva superació. Solem buscar i rebre consol en el nostre entorn social, i precisament aquesta és una de les funcions d’aquest.

Concretament, un procés de dol consisteix en un seguit de fases. Pot passar que un es quedi encallat en una d’aquestes fases i no aconsegueixi avançar. De vegades la vida diària és tan exigent que no ens permetem fer el procés i aquesta omissió recau més endavant en nosaltres o per altres raons evitem la confrontació amb el dolor. En aquests casos, un procés terapèutic pot ser de molta ajuda i alleujament.

També en casos d’altres fases i esdeveniments complicats de la vida, com per exemple canvis en la família (naixement de fills o nets, independització dels fills, separacions/divorcis), pèrdua de feina i altres problemes laborals, canvis de domicili, problemes en els estudis, problemes de salut, etc., es poden produir problemes adaptatius que poden causar moltíssim malestar i desesperació. Un procés terapèutic està enfocat a aportar alleujament, ajudar a desenvolupar estratègies d’afrontament, obtenir claredat i seguretat per prendre decisions i generar empoderament per influir en aquelles coses que estan a l’abast així com acceptar aquelles que no ho estan.

Benestar i creixement personal

Actualment, el concepte de creixement personal ha esdevingut un concepte de moda. Insinua que tot ja està bé tal com està, però que ens agradaria rebre més de la vida, optimitzar-la, arribar a un estat ideal, una meta imaginària. A mi personalment no m’agrada aquest concepte “capitalista” i per a mi el treball en el creixement personal moltes vegades tindrà a veure amb la desacceleració, amb la renúncia, la priorització, l’acceptació, la tolerància, l’afecte i l’agraïment. Tant cap a fora com cap a dins. Moltes vegades no és tant important el que es fa, sinó el com i el quan i, molt important, el que es deixa de fer. Es tracta d’acceptar el procés en el qual consisteix la vida, emprendre’l amb ganes, curiositat, dignitat i humiltat, alliberant-se de la necessitat d’arribar a un estat d’assoliment en el qual ho tenim tot fet.

Per treballar aquest àmbit des del meu punt de vista resulta útil fer servir tècniques d’atenció plena, prestar atenció en els detalls de la vida diària a un nivell més conductual i estructural, així com analitzar les qüestions més fonamentals de la vida. Les nostres motivacions, desitjos i metes. Considero essencial adoptar una actitud crítica i qüestionar aquests aspectes, posar-los a prova i possiblement esbrinar que alguns se’ns van imposar des de fora sense ser-ne conscients. Arribar a aquesta comprensió ens dona la llibertat de trobar el que realment ens surt de dins, donar-nos el permís per viure com realment desitgem i d’una manera que ens genera equilibri i benestar d’una forma duradera i sostenible.

Teràpia de parella

Les expectatives que actualment tenim envers les relacions de parella són més complexes que en el passat, quan aquestes complien bàsicament funcions de supervivència i procreació. Ara ja no depenem de la parella per cobrir necessitats bàsiques i com a conseqüència, estem lliures de plantejar-nos si el que ens aporta la relació és suficient per a donar-li continuïtat. Ens podem permetre tenir exigències més altes i diverses cap a la parella. Això augmenta la pressió que recau en les dues parts la parella i de vegades té com a conseqüència desenganys, ferides cada vegada més profundes i la caiguda en jocs psicològics que es manifesten en conflictes repetitius que només són substituts dels problemes verdaders. Aquests sovint són pors, ferides i traumes provinents de la infància. Solem escollir les nostres parelles precisament en base d’aquestes mancances o ferides amb el propòsit i desig inconscient d’arreglar allò que tenim ferit, posant una responsabilitat en la parella que no li pertoca. A més, mantenir aquesta expectativa cap a l’altre, retroalimenta la nostra mancança i ens fa ser menys lliures i independents.

En la teràpia de parella, en primer lloc, es tracta de portar la comunicació a un altre nivell. Deixar el nivell dels conflictes superficials del dia a dia i arribar a l’arrel. L’objectiu és el de generar un espai en el qual els dos components de la parella puguin baixar les seves defenses i mostrar les seves pors i debilitats, permetent que l’altre entengui les necessitats reals i les ferides en les quals aquestes es basen. A partir d’aquí es poden anar generant formes d’interacció basades en la cura mútua i el respecte, abandonant els patrons de comportament insans. A la vegada és important que es treballin els aspectes propis de cadascuna de les parts de la parella, els quals s’estan projectant en l’altre, per tal de reduir el pes de la responsabilitat que cada membre posa en l’altre i així esdevenir persones emocionalment més independents, lliures d’aportar el millor de si i poder sumar en comptes de restar.